Thursday, August 21, 2014

DONDE NACE LA MÚSICA ~ ON NEIX LA MÚSICA (bilingüe)


Vaig conèixer l'existència d'aquell llibre per casualitat. Algú el va mencionar a les xarxes socials, en va parlar molt bé. Em vaig sentir encuriosit i el vaig encarregar per correu. Al cap d'una setmana ja el tenia a casa. El títol era significatiu: «Els neandertals i la música». Aquella mateixa vesprada vaig començar a llegir-lo, mentre sentia els cops que els meus veïns pegaven a la paret i al terra. Segons avançava en la lectura del llibre i escoltava els sons que arribaven de l'altre costat de la paret, més convençut estava que els meus veïns eren neandertals. 

Jo sabia que el llenguatge no l'havien desenvolupat gaire, però era qüestió de tres o quatre generacions. Cada cop que em creuava amb ells, em saludaven amb crits que gairebé sonaven com paraules articulades. La criatura més intelligent que tenien a casa seva era, però, un gos. Per un moment vaig pensar que potser seria possible que, tot observant-los, es pogués descobrir l'origen de la música, no ho sé, però semblava que anaven camí de fer alguna cosa rítmica amb els cops que pegaven a la paret, semblava que cercaven una pauta, un tempo. 

Totes aquestes teories es formaven dins el meu cap mentre llegia el llibre i, al mateix temps, veia els meus veïns, l'aspecte dels quals, a més a més, era molt semblant al dels neandertals que reproduïen les imatges del llibre. No vaig poder esperar-hi més. Vaig buscar l'adreça de l'autor del llibre a internet i li vaig contar que els meus veïns eren una tribu de neandertals, que llavors podria estudiar-los in situ, perquè els neandertals havien sobreviscut.

L'autor del llibre, un holandès, em va respondre immediatament, tot entusiasmat. Em va dir que encara no podia venir a visitar-me, que certament li interessava molt tot el que contava. Em va demanar si podia jo mateix fer enregistraments i fotos dels veïns, en definitiva fer un petit dossier d'ells, i enviar-l'hi. El més difícil era allò de les fotos, però vaig aconseguir fer-ne de tots els membres de la tribu, fins i tot de la mare, que cridava pels corredors sense cap motiu i que em recordava un ximpanzé. I al cap d'uns dies, vaig enviar el dossier a l'estudiós holandès.

No va passar més d'una setmana, quan ja tenia un missatge de l'holandès. M'hi deia que havia trobat molt interessant tot el material però que li sabia greu dir-me que els meus veïns no eren neandertals, no, això hauria sigut massa sort. Em deia, però, que eren encara una espècie anterior, quelcom entre els australopitecs africans i els australopitecs sediba.

Des d'aquell dia, vaig suportar més estoicament aquella tribu que vivia a l'altre costat. Tenia davant meu milions d'anys d'història i potser arribaria a ser testimoni del naixement de la música...

&   &   &

Conocí la existencia de aquel libro por casualidad. Alguien lo mencionó en las redes sociales, hablaban muy bien de él. Me sentí curioso y lo encargué por correo. Al cabo de una semana ya lo tenía en casa. El título era significativo: «Los neandertales y la música». Esa misma tarde empecé a leerlo, mientras sentía los golpes que mis vecinos daban en la pared y en el suelo. Según avanzaba en la lectura del libro y escuchaba los sonidos que llegaban del otro lado de la pared, más convencido estaba de que mis vecinos eran neandertales. 
Yo sabía que el lenguaje no lo habían desarrollado mucho, pero era cuestión de tres o cuatro generaciones. Cada vez que me cruzaba con ellos, me saludaban con gritos que casi sonaban como palabras articuladas. La criatura más inteligente que tenían en su casa era, sin embargo, un perro. Por un momento pensé que quizás sería posible que, observándolos, se pudiera descubrir el origen de la música, no sé, pero parecía que iban camino de hacer algo rítmico con los golpes que daban en la pared, parecía que buscaban una pauta, un tempo. 
Todas estas teorías tomaban forma en mi cabeza mientras leía el libro y, al mismo tiempo, veía a mis vecinos, cuyo aspecto, además, era muy parecido al de los neandertales que reproducían las imágenes del libro. No pude esperar más. Busqué la dirección del autor del libro por internet y le conté que mis vecinos eran una tribu de neandertales, que entonces él podría estudiarlos in situ, porque los neandertales habían sobrevivido. 
El autor del libro, un holandés, me respondió inmediatamente, todo entusiasmado. Me dijo que aún no podía venir a visitarme, que ciertamente le interesaba mucho todo lo que contaba. Me pidió si podía yo mismo hacer grabaciones y fotos de los vecinos, en definitiva hacer un pequeño dosier sobre ellos y enviárselo. Lo más difícil era lo de las fotos, pero conseguí hacerlas de todos los miembros de la tribu, incluso de la madre, que gritaba por los pasillos sin motivo y que me recordaba a un chimpancé. Y al cabo de unos días, envié el dosier al estudioso holandés. 
No pasó ni una semana, cuando ya tenía un mensaje del holandés. Me decía que había encontrado muy interesante todo el material pero que lamentaba decirme que mis vecinos no eran neandertales, no, eso habría sido demasiada suerte. Me decía, sin embargo, que eran todavía una especie anterior, algo entre los australopitecos africanos y los australopitecos sediba. 
Desde aquel día, soporté más estoicamente a aquella tribu que vivía al otro lado de mi pared. Tenía ante mí millones de años de historia y tal vez llegaría a ser testigo del nacimiento de la música...




Frantz Ferentz, 2014
i amb tot el meu agraïment a en Josep Micó
 per la seva revisió lingüística en català

2 comments:

JOSEP Mª Panades said...

Com sempre, una genialitat més de la teva imaginació.
Enhorabona.

Frantz Ferentz said...

Moltes gràcies, Josep :-)